- ¡Oh! - va
di Calandrio- , éisse es un bon país; pero dísme, ¿qué fan de
los capóns que cóuen? Va contestá Maso:
- Tots sels
fóten los vascos.
Va di entonses
Calandrio:
- ¿Has anat
allí alguna vegada?
Maso va
contestá:
- ¿Dius que
si hi hay estat? ¡Sí, igual hi hay estat una vegada com mil! Va di
entonses Calandrio:
- ¿Y cuáns
kilómetros cuadrats té?
- Ne té mes
de un milló, pam dal pam baix.
Va di
Calandrio:
- Pos té que
sé mes allá de los Ports.
- Ah, sí - va
di Maso- , una mica mes allá.
Lo simple de
Calandrio, veén a Maso di estes paraules en cara seria y sense
enfótressen, su creíe com la verdat mes manifesta; va di:
- Massa lluñ está dels meus assuntos; pero si mes prop estiguere, sí que hi aniría una vegada en tú per a vore rodá éixos macarróns y fartám. Pero dísme; ¿An esta comarca nostra del Matarraña no sen trobe cap de estes pedres maravilloses? A lo que Maso va contestá:
- Massa lluñ está dels meus assuntos; pero si mes prop estiguere, sí que hi aniría una vegada en tú per a vore rodá éixos macarróns y fartám. Pero dísme; ¿An esta comarca nostra del Matarraña no sen trobe cap de estes pedres maravilloses? A lo que Maso va contestá:
- Sí, dos
classes de pedres se troben de grandíssima virtut. La una són los
barróculs de Monserrate de Fórnols, de los que se fan moles per a
la farina, y per naixó se diu als paísos de mes allá que de Déu
venen les grássies y de Fórnols les pedres de molí; ñan de estes
pedres de moldre tantes, que entre natros són poc apressiades, com a
Cataluña les esmeraldes, de les que ña allí una montaña mes gran
que Monte Caro que relluíxen a mijanit. Qui pulixque les moles de
Ulldecona y les faigue engastá en anells abáns de fé los forats, y
les porto al molt honorable president, tindrá tot lo que vullgue.
L’atra es una pedra que natros los marmolistes diém heliotropo, pedra de molta mes gran virtut, perque qui la porte damún no pot sé vist per cap persona.
L’atra es una pedra que natros los marmolistes diém heliotropo, pedra de molta mes gran virtut, perque qui la porte damún no pot sé vist per cap persona.
Entonses
Calandrio va di:
- Grans
virtuts són éstes; ¿pero eissa segona aón se trobe?
A lo que Maso va contestá que als Comellassos o Les Escales sen podíen trobá.
Va di Calandrio:
- ¿De quina mida es eissa pedra y de quin coló?
A lo que Maso va contestá que als Comellassos o Les Escales sen podíen trobá.
Va di Calandrio:
- ¿De quina mida es eissa pedra y de quin coló?
Va contestá
Maso:
- Es de unes
cuantes mides, alguna es mes gran, alguna mes minuda; pero totes són
de coló casi negre. Calandrio, habén totes estes coses advertit per
an ell, fingín tindre un atra cosa que fé, se va separá de Maso, y
se va proposá buscá eixa pedra; va pensá féu sense que u
sapigueren Bruno y Bufalmacho, als que en espessial volíe. Se va
ficá, pos, en marcha a buscála, y sense esperá y abáns de que cap
atre puguere trobála, tot lo que quedabe del matí va empleá buscán
a Bruno y Bufalmacho. Al final, sén ya passat michdía,
enrecordánse de que traballaben a una fábrica que se va cremá uns
añs después, encara que la caló fore grandíssima, dixán tota
ocupassió, casi corrén sen va aná aon ells estaben, y cridánlos
los va di:
- Compañs, si
voléu créurem podém convertímos en los homes mes rics de Beseit,
perque li hay sentit a un home digne de fe que als Comellassos ña
una pedra que qui la porte damún no pot sé vist per dingú; per lo
que me pareix que sense tardá, antes de que un atra persona hi
vaigue, hauríem de aná a buscála. Es sert que la trobarém, perque
la coneixco; y cuan la haiguém trobat, ¿qué tindrém que fé mes
que ficála al morral y aná a les taules de los cambistes a
Valdarrores, que sabéu que están sempre carregades de monedes de
plata y de dinés, y agarrán les que vullgám? Dingú mos vorá: y
aixina podrém fémos rics enseguida sense tindre tot lo san día que
embadurná los muros del modo que u fa lo caragol.
Bruno y
Bufalmacho, al sentíl, van escomensá a enríuressen per dins; y
miránse la un al atre van ficá cara de maravillás mol y van alabá
la idea de Calandrio; pero va preguntá Bufalmacho quin nom teníe
eixa pedra. A Calandrio, que ere de mollera dura, ya se ni habíe
anat lo nom del cap; per lo que va contestá:
- ¿Qué mos
importe lo nom, ya que sabém la virtut? Anémon a buscála sense
esperá mes.
- Pero be - va
di Bruno- , ¿cóm es?
Calandrio va
di:
- Ne ñan de
diferentes formes, pero totes són casi negres; per lo que me pareix
que ham de agarrá totes aquelles que veigam negres, hasta que
arribém an ella; aixina que no pergám tems, aném. A lo que Bruno
va di:
- Pero espera.
Y li va di a
Bufalmacho:
- A mí me
pareix que Calandrio diu be; pero no me pareix que sigue hora de féu
perque lo sol está alt y pegue dins del Comellassos y ha secat totes
les pedres; per lo que algunes de elles pareixen ara blanques,
algunes que ñan allí, y per lo matí, abáns de que lo sol les
haygue secat, paréixen negres; y ademés de aixó, molta gen navegue
avui, que es día de faená, prop dels Comellassos, als Freginals y
al camí de Les Escales, que, al vóremos, podríen adiviná lo que
estém fen y potsé féu ells tamé; y podríe vindre a les seues
máns y natros hauríem perdut lo san per la limosna. A mí me
pareix, si tos pareix a vatros, que éste es assunto de fé pel matí
prontet, que se diferénsien milló les negres de les blanques, y en
día de festa, perque no ñaurá allí dingú que mos véigue.
Bufalmacho va
alabá la opinió de Bruno, y Calandrio va está de acuerdo en ells,
y van dessidí que lo domenge siguién pel matí aniríen los tres
juns a buscá aquella pedra; pero sobre totes les coses los va rogá
Calandrio que en dingú al món parláren de alló, perque an ell lay
habíen dit en secreto. Y dién aixó, los va contá lo que habíe
sentit de la comarca de Bengodi, en juraméns afirmán que ere
aixina. Cuan Calandrio se va separá de ells, lo que sobre este
assunto faríen u van arreglá entre ells. Calandrio va esperá sense
tartí lo domenge per lo matí; se va eixecá al moure lo día y,
cridán als seus compañs, eixín per les eres y la nevera y puján
als Comellassos, van escomensá a caminá barrang cap aball, buscán
pedres. Calandrio estabe ñirviós y afanós, caminabe dabán y
rápidamen saltae ara aquí ara allá, aon alguna pedra negra veíe
se aviábe y la plegabe. Los seus compañs caminaen detrás, y alguna
ne plegaen; pero Calandrio no habíe caminat mol camí cuan ya teníe
la falda plena; per lo que, eixecánse les faldes del sayo, que no
seguíe la moda de Hainaut, y fen en elles una ampla halda,
habénu aguantat be en la correcha per tot arreu, no mol después la
va omplí y, después de un ratet, fen halda de la capa, la va
carregá tamé de códuls. Veén Bufalmacho y Bruno que Calandrio
anabe carregat y la hora de minjá se arrimabe, segóns lo parlat
entre ells, li va preguntá Bruno a Bufalmacho:
- ¿Aón está Calandrio?
- ¿Aón está Calandrio?
Bufalmacho,
que lo veíe allí a la vora de ells, aná girán y voltán, y mirán
aquí y allá, va contestá:
- No u sé, pero hasta fa un momén estabe aquí dabán de natres.
Va di Bruno:
- No u sé, pero hasta fa un momén estabe aquí dabán de natres.
Va di Bruno:
- ¡Que fa
poc? Me pareix está segú de que ara está a casa dinán y mos ha
dixat a natros en la faenada de aná buscán les pedres negres per
nestos Comellassos aball.
- ¡Ah!, qué be ha fet - va di entonses Bufalmacho- , burlánse de natros y dixánmos aquí, ya que ham sigut tan tontos com per a créurel. ¿Creus que ñaurá datre tan ruc com natros que s´haguere cregut que als Comellassos o allá baix a La Cometa se podíe trobá una pedra tan milagrosa? Calandrio, al sentí estes paraules, va imaginá que aquella pedra habíe arribat a les seues máns y que, per la virtut de ella, encara que estiguere ell presén no lo véen. Contén, pos, sobremanera de tal sort, sense dils res, va pensá en torná a casa seua; y tornán sobre les seues passes, va escomensá a entornássen.
Veén aixó, Bufalmacho va di a Bruno:
- ¡Ah!, qué be ha fet - va di entonses Bufalmacho- , burlánse de natros y dixánmos aquí, ya que ham sigut tan tontos com per a créurel. ¿Creus que ñaurá datre tan ruc com natros que s´haguere cregut que als Comellassos o allá baix a La Cometa se podíe trobá una pedra tan milagrosa? Calandrio, al sentí estes paraules, va imaginá que aquella pedra habíe arribat a les seues máns y que, per la virtut de ella, encara que estiguere ell presén no lo véen. Contén, pos, sobremanera de tal sort, sense dils res, va pensá en torná a casa seua; y tornán sobre les seues passes, va escomensá a entornássen.
Veén aixó, Bufalmacho va di a Bruno:
- ¿Qué fem
natros? ¿Per qué no mon anem?
A lo que Bruno
va contestá:
- Anémon;
pero juro a Déu que Calandrio no men fará ni una mes; y si ara
estiguera prop de ell com u hay estat tot lo matí, li aventaría
este códul al taló y sen enrecordaríe un mes de esta broma.
Y dites estes
paraules, va estirá lo bras y li va fotre a Calandrio en lo códul
just al calcañá. Calandrio, sentín lo doló, va eixecá lo
peu y va escomensá a bufá, sense cridá, y después sen va aná.
Bufalmacho, agarrán un dels códuls que habíe plegat, li va di a
Bruno:
- ¡Ah, mira este codolet: aixina li foteguere ara mateix a la riñonada a Calandrio! Y, aviánlo en tota la forsa que teníe, li va assertá als riñóns; y en ressumen, de esta manera, ara en una paraula y ara en un atra, per los Comellassos aball hasta la selva de la cometa lo van aná codoleján y lapidán.
Allí, avián an terra les pedres que habíen arreplegat, una mica se van aturá a parlá en los guardes, que, abáns informats per nells, fingín no vórel, van dixá passá a Calandrio aguantánse la rissa mes gran del món. Calandrio, sense pará ni descansá va arribá a casa seua, que estabe a la vora del cantó del castellá ; y tan favorable li va sé la fortuna a la burla que mentres ell per lo barrang baixabe y después per los carrés del poble, dingú li va dirigí la paraula, ya que ne va trobá pocs perque tots estaben dinán. Va entrá carregat a casa seua. Estabe la seua dona (que teníe per nom Tresa), dona hermosa y valenta, a dal de la escala, y una mica cabrejada per la llarga tardansa, y veénlo vindre va escomensá a díli renegán en los brassos com una engerra:
- ¡Ah, mira este codolet: aixina li foteguere ara mateix a la riñonada a Calandrio! Y, aviánlo en tota la forsa que teníe, li va assertá als riñóns; y en ressumen, de esta manera, ara en una paraula y ara en un atra, per los Comellassos aball hasta la selva de la cometa lo van aná codoleján y lapidán.
Allí, avián an terra les pedres que habíen arreplegat, una mica se van aturá a parlá en los guardes, que, abáns informats per nells, fingín no vórel, van dixá passá a Calandrio aguantánse la rissa mes gran del món. Calandrio, sense pará ni descansá va arribá a casa seua, que estabe a la vora del cantó del castellá ; y tan favorable li va sé la fortuna a la burla que mentres ell per lo barrang baixabe y después per los carrés del poble, dingú li va dirigí la paraula, ya que ne va trobá pocs perque tots estaben dinán. Va entrá carregat a casa seua. Estabe la seua dona (que teníe per nom Tresa), dona hermosa y valenta, a dal de la escala, y una mica cabrejada per la llarga tardansa, y veénlo vindre va escomensá a díli renegán en los brassos com una engerra:
- ¡Ya te
porte lo dimoni! Tot lo món ya ha dinat cuan tú vens a diná. Lo
que sentín Calandrio y veén que lo vee, ple de amargura y de doló
va escomensá a cridá:
- ¡Ay!, dona roína, tú m´has arruinat; pero per Déu que me les pagarás. Y puján a una saleta y descarregades allí les moltes pedres que habíe arreplegat, ensés de rabia va corre cap an ella y, agarránla per les coetes del pel, la va tirá an terra, y allí, tan com va pugué moure brassos y cames tantes puñades y patades li va fotre per tot lo cos, sense dixáli pels al cap ni ós que machacat no estiguere, y de res li va valé demaná mersé a la dona en los brassos en creu.
Bufalmacho y Bruno, después de que en los guardes sen habíen enrit un ratet, a poquetet van escomensá una mica de lluñ a seguí a Calandrio; y arribán a la seua porta, van sentí lo palissón que a la seua dona li fotíe, y fingín que arribaben entonses, lo van cridá. Calandrio, tot suát, roch y baldat, se va assomá a la finestra y los va demaná que pujaren aon estabe ell. Ells, mostránse una mica enfadats, van pujá cap a dal y van vore la sala plena de pedres escampades. A un dels racóns la dona espelussada, tota blanca y esbatussada, plorae en tanta pena que casi se encanae. A l´atra part Calandrio, fluix y sofocat, assentat. Y después de habé mirat un rato van di:
- ¿Qué es aixó, Calandrio? ¿Vols fé un muro, que te veém en tantes pedres? Y ademés de aixó, van afegí:
- ¡Ay!, dona roína, tú m´has arruinat; pero per Déu que me les pagarás. Y puján a una saleta y descarregades allí les moltes pedres que habíe arreplegat, ensés de rabia va corre cap an ella y, agarránla per les coetes del pel, la va tirá an terra, y allí, tan com va pugué moure brassos y cames tantes puñades y patades li va fotre per tot lo cos, sense dixáli pels al cap ni ós que machacat no estiguere, y de res li va valé demaná mersé a la dona en los brassos en creu.
Bufalmacho y Bruno, después de que en los guardes sen habíen enrit un ratet, a poquetet van escomensá una mica de lluñ a seguí a Calandrio; y arribán a la seua porta, van sentí lo palissón que a la seua dona li fotíe, y fingín que arribaben entonses, lo van cridá. Calandrio, tot suát, roch y baldat, se va assomá a la finestra y los va demaná que pujaren aon estabe ell. Ells, mostránse una mica enfadats, van pujá cap a dal y van vore la sala plena de pedres escampades. A un dels racóns la dona espelussada, tota blanca y esbatussada, plorae en tanta pena que casi se encanae. A l´atra part Calandrio, fluix y sofocat, assentat. Y después de habé mirat un rato van di:
- ¿Qué es aixó, Calandrio? ¿Vols fé un muro, que te veém en tantes pedres? Y ademés de aixó, van afegí:
- ¿Y la Tresa
qué té? Pareix que li has pegat; ¿qué locures són éstes?
Calandrio, cansat per lo pes de les pedres y per la rabia en que li
habíe pegat a la seua dona, y en lo doló de la fortuna que li
pareixíe habé perdut, no podíe recuperá l´esma per a pronunsiá
sanseres les paraules de la seua contesta; per lo que, donánli tems,
Bufalmacho va tornáy:
- Calandrio, si estabes enfadat per algo, no teníes per naixó que oféndremos a natros; que, después de que mos vas convense de buscá en tú la pedra pressiosa, sense dílay ni a Déu ni al dimoni de Queretes mos has dixát com a dos cabróns als Comellassos y has vingut a casa teua, lo que es una maldat mol grossa; pero per sert que ésta sirá la radera que mos farás.
- Calandrio, si estabes enfadat per algo, no teníes per naixó que oféndremos a natros; que, después de que mos vas convense de buscá en tú la pedra pressiosa, sense dílay ni a Déu ni al dimoni de Queretes mos has dixát com a dos cabróns als Comellassos y has vingut a casa teua, lo que es una maldat mol grossa; pero per sert que ésta sirá la radera que mos farás.
An estes
paraules, Calandrio, esforsánse, va contestá:
- Compañs, no
tos enfadéu: les coses han sigut de un atra manera de la que pensáu.
Yo, desventurat, hay trobat aquella pedra; ¿y voléu sabé si dic la
verdat? Cuan primé tos preguntábeu per mí la un al atre, yo estaba
a menos de deu passes de vatros, y veén que tos arrimábeu y no me
veíeu, hay tirat per abán, y seguín una mica per abán hay arribat
a casa.
Y escomensán
per una punta, hasta lo final los va contá lo que habíen fet y dit
ells, y los va enseñá la esquena y les cames, cóm los hi habíen
dixat los códuls, y después va seguí:
- Y tos dic que, entrán per la cometa en totes estes pedres damún que aquí veéu, res me van di (y ya sabéu lo desagradables y molestos que són) los guardes que u volen mirá y sabé tot, y ademés de aixó, hay trobat pel carré an algúns dels meus compares y amics, que sempre solen dirigím algún saludo y hasta invitám a beure, y no ne ha ñagut ni un que me diguere ni mija paraula, com si no me veiguéren. Al final, arribán aquí a casa, este dimoni de dona me se ha ficat dabán y me ha vist, perque, com sabéu, les dones fan pédre la virtut a totes les coses. Yo, que podía dim lo home en mes sort de Beseit, hay quedat lo mes desventurat: y per naixó li hay pegat tan com hay pogut moure les máns y cames y no sé qué me ha frenat de talláli les venes, ¡me cago en la hora en que la vach vore cuan vach vindre an esta casa!
- Y tos dic que, entrán per la cometa en totes estes pedres damún que aquí veéu, res me van di (y ya sabéu lo desagradables y molestos que són) los guardes que u volen mirá y sabé tot, y ademés de aixó, hay trobat pel carré an algúns dels meus compares y amics, que sempre solen dirigím algún saludo y hasta invitám a beure, y no ne ha ñagut ni un que me diguere ni mija paraula, com si no me veiguéren. Al final, arribán aquí a casa, este dimoni de dona me se ha ficat dabán y me ha vist, perque, com sabéu, les dones fan pédre la virtut a totes les coses. Yo, que podía dim lo home en mes sort de Beseit, hay quedat lo mes desventurat: y per naixó li hay pegat tan com hay pogut moure les máns y cames y no sé qué me ha frenat de talláli les venes, ¡me cago en la hora en que la vach vore cuan vach vindre an esta casa!
Y ensenénse
de rabia, volíe eixecás per a torná a fótreli. Bufalmacho y
Bruno, sentín estes coses, ficaben cara de maravillás mol y en
frecuénsia confirmaben lo que Calandrio diebe, y sentíen tantes
ganes de riure que casi petaben; pero veénlo exitat eixecás per a
pegá un atra vegada a la seua dona, eixín a trobál lo van retindre
diénli que de estes coses cap culpa teníe la seua dona, mes que
ell, que sabén que les dones féen pédre la virtut de les coses no
li habíe dit que se guardare de ficás dabán aquell día; de esta
precaussió Déu lo habíe privat o la sort no debíe está en ell, o
teníe al ánimo engañá als seus compañs, als que, cuan sen va
doná cuenta de habé trobat la pedra los u haguere tingut que avisá.
Y después de moltes paraules, no sense gran faena reconsiliánlos an
ell y a la dona, y dixánlo melancólic a la casa plena de códuls,
sen van aná.
- Versió de la tersera novela de Lo Decamerón, de Giovanni Boccaccio, que estic traduín al chapurriau.
La vida de Pedro Saputo en chapurriau a Amazon ES, en papé y Kindle.
